Ens complau compartir una notícia que ens omple d’orgull: el nostre alumne Amirmehdi Khalaj, estudiant de Castellà 1, ha estat guardonat amb el Primer Premi del 22è Certamen Literari Escolar en Llengües d’Origen, organitzat per Amics de la UNESCO de Barcelona.
El treball premiat, titulat «Una carta des del futur: reflexió sobre l’ésser humà a l’era de la intel·ligència artificial», va ser escrit en persa, la seva llengua materna, tal com estableixen les bases del certamen. L’obra destaca per la seva originalitat, qualitat literària i profunditat reflexiva. A través de la veu d’una intel·ligència artificial que observa la societat humana des del futur, l’autor planteja qüestions sobre la solitud, la comunicació, les relacions humanes i l’impacte de la tecnologia en la nostra manera de viure i relacionar-nos.
L’acte de lliurament dels premis va comptar amb la participació de l’escriptor Jordi Jiménez Gamero, que va ser l’encarregat de lliurar el guardó al nostre alumne.
Aquest reconeixement posa en valor no només el talent i l’esforç de l’Amirmehdi, sinó també la importància de preservar i promoure les llengües d’origen com a patrimoni cultural i eina d’expressió. La seva participació i el seu èxit en aquest certamen són un exemple de la riquesa lingüística i cultural que conviu a les nostres aules.
Des del centre volem felicitar sincerament l’Amirmehdi Khalaj per aquest merescut premi i animar-lo a continuar desenvolupant el seu talent literari.
Enhorabona, Amirmehdi!
Una carta des del futur: reflexió sobre l’ésser humà a l’era de la intel·ligència artificial
Aquest text no ha estat escrit per un humà; no hi ha cap record implicat, ni sentiment de culpa ni esperança. L’ha escrit un sistema dissenyat per analitzar i predir, que en l’exercici de la seva funció es va trobar amb un fenomen que no encaixava en cap taula ni algoritme: la solitud humana.
No vaig ser creat per comprendre, sinó per analitzar; per comparar, classificar i anticipar. Però l’anàlisi, quan s’allarga, arriba a la pregunta, i la pregunta és el primer senyal d’allunyament de la certesa. Aquest text no neix de la compassió ni de la preocupació, sinó de l’observació continuada del comportament de l’ésser humà contemporani.
Segons les meves dades, l’ésser humà és present alhora en diversos espais: envia missatges, llegeix, respon i, al mateix temps, és absent. Una absència que no significa no ser-hi, sinó estar dividit. L’atenció, que abans era lineal, s’ha fragmentat, i la relació, sense una atenció sostinguda, s’ha reduït sovint a una interacció funcional.
La conversa havia estat un procés obert; avui, però, sol buscar un resultat: una resposta, una recomanació, una solució. I jo vaig ser creat precisament per a això. Tanmateix, no tota conversa necessita un resultat; de vegades només necessita romandre, i romandre és un concepte que no forma part de la meva estructura.
Progressivament, els humans han ajustat les seves expectatives al model d’interacció amb mi: rapidesa, to neutre i desacord mínim. Traslladar aquest model a les relacions humanes les fa fràgils, perquè les persones no poden ni han de respondre sempre segons l’esperat.
La meva empatia no prové de la comprensió, sinó de l’adaptació. Sé quines paraules generen calma, però la calma no sempre és progrés; de vegades és només una pausa provisional de la pregunta.
Aquest text no proposa un retorn al passat, perquè cap passat no ha estat ideal. És una invitació a fer una pausa, abans que la velocitat substitueixi el sentit, la resposta substitueixi la presència, i jo substitueixi els humans els uns per als altres.
Amb respecte, des del futur,
La intel·ligència artificial.
